Una parida pero fa gracia

Parasite God
http://www.portalurbano.com/flash/swf/canciones2.swf

Un relat extrany

Parasite God
obro la porta i entro al passadís. rellisco i caic a terra. un mono de color verd am cabells rosa em passa per sobre i m'escup en girar-se just abans de marxar per on jo havia entrat. m'aixeco i me n'adonu que el passadís ha adquirit una profunditat que ignorava fins el moment i tot sembla molt mes fosc barrejant colors incerts i extravagants. les parets semblen de gelatina i ondulen al meu pas. em tombo i la porta d'entrada ha desaparegut deixant al seu lloc un pronunciat abisme enmig del no-res buit i etern. sento venir una remor extranya, com de mil passes avançant a un ritme accelerat entre crits desconeguts com de naturalesa còsmica. de l'infinit s'apropa cap a mi el que definitivament reconec com un trepidant exèrcit de tortugues alades que no em deixen més escapatòria que saltar al buit i esperar un destí millor. caic, caic... passa un segon, i un minut i un any sencer quan me n'adonu que en relalitat estic caient cap amunt. la meva vista arriba tant lluny ara que puc veure la meva propia esquena i tot a la llunyania. els cabells m'han crescut desmesuradament i poden arribar a tot arreu, creixent i creixent sense limit i cada cop mes de pressa. sento que alguna cosa em tiba i veig centenars de micos verds de cabells rosa amb tortugues alades a les espatlles que els dicten cada moviment controlant-los com a robots. de sobte una llum, i una altra i mil més encenen l'ambient i de cop tot es torna foc i flames foragitant els micos i les tortugues que ara fugen de por i fascinacio. un remoli de força sobrenatural creat per les llums comença a xusclar tot al seu pas. veig que en realitat les llums venen totes del que semblen repliques del passadis de casa. els mons i les estrelles del meu univers desapareixen junt am la meva cabellera. els membres del meu cos també desapareixen en les cavitats infinites pero jo no deixu de ser jo. em sento a tot arreu i enlloc alhora, el temps passa molt de pressa i tot em dona voltes. el temps no passa i una etrnitat rera una altra tot resta inmobil. el temps torna enrere i tot es torna d'un color tornasol irisat en blanc i negre sempre canviant. em sento rejovenir, he nascut? tampoc he mort. puc veure tot el que hi ha alla fora pero no veig el que hi ha a dins, que es dins i que es fora? no em sento res i alhora ho sóc tot. no trobo la clau, la porta del pis no s'obre, cap mico verd em podra passar mai mes pel damunt. oh, una tortuga. m'ajupo i veig que duu una papallona al damunt de colors verd i fucsia.

Better every day

Parasite God
Per fi al cap d'una llarga nissaga per a trobar la manera de poder-ho fer... Mighty Parasitö ha guanyat la batalla contra el seu infeliç destí esbrinant la manera de posar so de cortesía a la pàgina còsmica (penseu k al final d'aquesta teniu uns mínims controls de so per si molesta gaire) i també poder finalment publicar les no menys importants imatges i fotografies que jo, "Déu", friso que en gaudiu. Que us divertiu vassalls meus i mantingueu les vostres espases rovellades i les mullers satisfetes.

Granollers Sunset 

me 

las flores del jardin no se riegan solas

Parasite God

tumbado al sol sintiendo los rayos quemar su retina i su piel derretirse por la incandescente arena. una hormiga con armadura se acerca i desenfunda sus afiladas mandibulas. no hay esperanza para el forastero del desierto. pronto un ejercito salido del bunquer hormiguero penetrara en el royendo primero lentamente los huesos hasta llegar a la suculenta medula y acabar finalmente por los organos y fluidos corporales. en un ultimo suspiro se levanta i empieza a avanzar a ciegas por un mar incierto de gas oxigenado mezclado con oxidos, sulfuros i vapores de residuos nucleares que arden en sus pulmones e intoxican todo su cuerpo, pero no se rinde i lo que sus ya pocas neuronas maltratadas pueden llegar a pensar lo hacen seguir adelante. un inesperado lago de mercurio i lodo radioactivo en medio de su destino le hacen caer en las profundidades de lo que en realidad parece ser un pozo minero olvidado por los años de lo que en algun momento fue el esplendor del animal humano.